Sabeu aquelles pel·lícules on sembla que ja han acabat amb el dolent però resulta que només havia quedat malferit i sembla que no podran amb ell perquè s’aixeca o s’arrossega per terra tot i caure per un precipici? Doncs últimament em sento així amb aquest coi de pandèmia... Realment és complicat mantenir-se centrada i amb el cap fred i el cos i la ment estan a uns nivells d’alerta tant elevats que qualsevol petita tonteria com notar que les nenes es refreden o que surti algun contratemps a nivell de feina pot arribar a desbordar... Acceptem-ho som humans i tenim uns límits.
Aleshores, com hi
convivim sense perdre el nord? Personalment el que em funciona és dedicar uns
minuts al dia per concentrar-me en la pròpia respiració, focalitzar amb altres
temes del dia (què puc fer de sopar?, tinc tot a punt per les sessions de
demà?), m’autorregalo moments (mirar un capítol de la sèrie que m’agrada,
disfrutar d’un esmorzar mentre llegeixo algun article...) i sobretot, sobretot,
en el número 1 de la llista hi tinc compartir aquest malestar amb amigues i
familiars, fer paròdia de la situació i riure de mi mateixa!
Fa uns dies llegia
que no serem més herois ni heroïnes per viure amb ansietat i estrès i continuar
endavant, sinó que els campions i campiones reals són aquells/es que saben
parar i descansar malgrat no tenen vacances. Així que avui ho poso en pràctica,
paro una estona i em dedico a mi.
Fins a la propera, cuideu-vos!
