Fa un parell de dies, vaig fer una classe amb un nen de 7
anys. És un d’aquells nens que et fa pensar lo divertit que seria tornar a ser
petit i tenir respostes per tot.
En un moment de la sessió li vaig preguntar que com li
havia anat el dictat preparat que havíem treballat la setmana anterior, on per sorpresa
meva només havia fet unes 10 faltes en aproximadament 8 línies i eren faltes
que no toquen dominar a la seva edat. Em mira tot rialler i em contesta “en
vaig fer 22”. Vaig tornar a fer cara de sorpresa, però aquesta vegada no era d’aprovació...i
sens perdre el somriure em diu “però Sara, si està molt bé!, abans de venir
aquí en feia 32, he millorat molt!” No em va quedar més remei que donar-li la
raó, felicitar-li la millora i animar-lo a seguir treballant per superar-se.
Conclusió: Un nen de 7 anys em va fer adonar que malgrat
no arribi de seguida a un objectiu final, no significa que no pugui celebrar
els petits progressos que vagi aconseguint fins a obtenir-ho.
Bon cap de setmana!
Ens hauríem d'enrecordar d'això cada vegada que no ens surt alguna cosa a la primera!!
ResponElimina