dijous, 31 de desembre del 2015

No només existeixis, VIU!

A poques hores per finalitzar el 2015 m'adono que, a diferència d'anys anteriors, aquest em reca que s'acabi...potser és senyal que ha estat un bon any i que en tindré un bon record. Per tant, tal com ha observat el meu home, no perquè acabi l'any significa que tot lo bo que hem viscut marxi amb ell, sinó que a partir de demà continuarem ampliant els bons moments viscuts fins ara i aprendrem de tot el que ens depari.
Així que ja només em queda que desitjar-vos a tots i totes un feliç 2016, ple d'alegries, salut, feina, amor i il·lusions, sobretot no deixeu de perseguir els vostres desitjos i com diuen els de Noche de Soñadores: 
No només miris, observa
No només traguis, saboreja
No només dormis, somnia
No només pensis, sent
No només existeixis, VIU!


Fins a la propera, cuideu-vos!

divendres, 20 de novembre del 2015

Per molts anys princesa!

Avui la Clàudia fa un any!!!

Ha estat un any molt intens emocionalment, ple d'alegries, pors, inseguretats, amor, dubtes, estrès, cansament, nous descobriments, aprenentatges diaris, una adaptació constant. Sembla estrany com una personeta tan petita et pot fer sentir d'aquesta manera i ensenyar-te tantes coses.

Evidentment no tot han estat flors i violes, per a nosaltres els primers mesos van ser "durillos", mica en mica, hem anat agafant el ritme i ara crec que puc dir en nom dels dos que realment disfrutem de la paternitat i maternitat.

Aprofito per agraïr sobretot a les iaies, l'ajuda rebuda, realment amb elles ha estat tot molt més fàcil.

Vull aprofitar també per felicitar a tots aquells papes i mames que han vingut a consulta i han aconseguit dur a terme el que els deia jo a nivell teòric, perquè realment a la vida pràctica no sempre és fàcil aplicar les teories...

Finalment m'adreço a tu, princesa, gràcies per aquests 365 dies, PER MOLTS ANYS CLAUDIETA!!!

i a vosaltres....fins la propera, cuideu-vos!


dimecres, 18 de novembre del 2015

Box nº3

Fa unes setmanes em vaig quedar clavada d'esquena. És el meu punt feble, ara feia temps que no em passava però aquell diumenge, de la manera més tonta, la musculatura va dir prou. Tant va ser així, que a la mateixa tarda me n'anava a urgències perquè em donguessin algun calmant pel dolor. Per sí sol l'ambient d'urgències no és massa càlid que diguem, però la decoració freda i austera tampoc ajuda a sentir-te més acollida...vaig pensar que tenia sort perquè a la sala d'espera només hi havia una noia i de seguida em van cridar. Un cop dins, em van posar al box nº 3, es sentia el plor desconsolat d'un nen de 2-3 anys a qui no li feia gens ni mica de gràcia que li miressin el coll i el palpessin per escoltar-lo. També es sentia la respiració lenta i mig ofegada d'un senyor gran. Vaig intentar endinsar-me en pensaments agradables, per desconnectar d'aquell plor i aquella respiració. Al ser adulta no podia passar amb cap acompanyant, així que després d'una espera que per mi va ser eterna, per fi va entrar la doctora. La seva cara era de pocs amics, què et passa, em va etzivar de manera totalment seca.
-Aquest matí m'he quedat clavada de l'esquena, vaig dir dèbilment
-És una contractura doncs.
-Sí...però em fa molt mal, m'he près ibuprofeno i m'he posat escalfor però pràcticament no em puc posar dreta...
-És el que tenen les contractures, un ibuprofeno no et farà res.
Aleshores ja la vaig contestar amb la mateixa hostilitat - Ja ho sé, per això he vingut.
Em va examinar l'esquena i va fer-me les quatre preguntes de rigor, això sí, deixant-me clar que no m'expressava amb vocabulari prou tècnic. Va creure oportú fer-me una radiografia i quasi tres quarts d'hora més tard i amb una punxada al cul, em va venir amb la recepta mèdica. Realment deuria estar molt enfeinada perquè en comptes de respondre'm a un dubte sobre la medicació em va dir que m'ho llegís que estava tot per escrit. Al sortir i veure en Marc que em somreia em vaig posar a plorar com el nen del box del costat.

És veritat que estava més tova que de costum i si ho voleu també més susceptible, però no és la primera vegada que em sento mal atesa en l'àmbit mèdic. Cert, per sort no hi he hagut d'anar per res greu, però per això no em mereixo un tracte agradable? No sé si se'n fan o no però realment crec que als professionals que treballen amb persones, haurien de rebre periòdicament cursets sobre empatia, habilitats socials i comunicatives. Els pacients els ho agraïríem.

Fins la propera, cuideu-vos

dijous, 4 de juny del 2015

Pensar abans d'opinar

A vegades sento vergonya de la societat amb la que m'ha tocat viure...Un nen de 6 anys és hospitalitzat per diftèria, resulta que no n'estava vacunat...amb aquest "titular" n'hi ha prou per omplir les xarxes socials de comentaris de gent que, sense saber, es creuen amb el dret d'opinar al respecte i sobretot d'opinar sobre els pares de la criatura. També hi ha polítics que critiquen durament el fet de no haver vacunat i parlen sobre la falta de consciència i responsabilitat. Sorprenentment hi ha qui apofita la notícia per comentar que a Catalunya fins i tot amb això som rebels.
A aquests últims no perdré el temps exposant què n'opino jo d'ells...Però a la resta...us heu parat a pensar que els vostres comentaris plens de saviesa i responsabilitat els llegeixen amics i familiars que prou malament ho estan passant? Que potser sabeu els motius per als que els pares van decidir no vacunar al seu fill? Qui sou vosaltres per opinar sobre les decisions que prèn una família? Crec que és tenir molt poc tacte, culpar d'aquesta manera tan agressiva sense parar-se a pensar amb el dolor pel que passa aquesta família. És molt fàcil apuntar amb el dit i culpar directament als progenitors, però si el fet de no vacunar és un acte tan negligent, per què es deixa escollir? Per què aquells que poden fer i desfer lleis no fan que sigui obligatori? Per què culpem a uns i no a altres?
A tots vosaltres, savis i responsables, espero de tot cor que mai se us qüestioni d'una forma tan dura una "decisió" que prengueu en relació als vostres fills. Potser sí que es van equivocar, però per això són uns mals pares? potser ells, al dia a dia, eduquen molt millor als seus fills que molts de nosaltres.
Que cadascú s'ocupi de casa seva, que de ben segur prou feina tenim, i sobretot eduquem als petits que pugen a  no fer com nosaltres i pensar bé les coses abans d'opinar públicament.

Fins a la propera cuideu-vos!

dilluns, 20 d’abril del 2015

Sara, versió actualitzada

Fa temps que penso que des del passat 20 de novembre no sóc la mateixa, sóc millor.
Us pot sobtar que comenci amb aquest to "sobrat" i aquesta rotunditat, però ara us ho argumento: 
Igual que en Peter Parker es desperta diferent després d'haver-lo picat una aranya i s'adona que les seves capacitats s'han vist incrementades i millorades, a mi em va passar quelcom similar la nit del 20 de novembre, només que en comptes de picar-me una aranya, vaig donar a llum a la Clàudia i des d'aleshores, tal com passa amb els dispositus mòbils, que cada versió actualitzada és més bona que l'anterior, us puc assegurar que no sóc la mateixa, definitivament sóc millor. 
Pel que es veu, no sóc ni de bon tros a la primera que li passa, m'he informat i resulta que és el que comporta convertir-se en mare, adoptes tota una sèrie de "poders"... a continuació us comento els que em semblen més rellevants:

A nivell físic, t'augmenta la força, la resistència, la temperatura corporal, la velocitat de reacció. Et tornes més ràpida i eficaç en els moviments. La cosa comença just després de parir, quan dorms al voltant de 5 hores en els dos dies i mig que estàs a la clínica. Realment et sorprèn el que el teu cos és capaç d'aguantar sense dormir més de 3 hores seguides durant dies i setmanes i quan aconsegueixes dormir-ne 4 al·lucines de lo recuperada que et sents! 
Sense anar al gimnàs, notes que els teus braços i el cos senser es van tonificant. Si a les sessions de GAC et queixaves per haver d'estar 35 minuts amb peses d1'5 kg, ara et passes la major part del dia amb 3'5kg als braços i no deixaries per res del món aquest pes que augmenta setmana rere setmana! 
També ets més resistent als constipats, vas tot el dia amb poca roba, encara que sigui ple hivern, et despulles sovint de mig cos en amunt i ni un estornut! 
En ocasions et pot semblar que tens més de dues mans...però no, és un efecte òptic provocat per la rapidesa dels teus moviments, sobretot quan la teva criatura dorm: fas el teu llit, poses una rentadora, plegues roba, prepares algo per dinar, treus els ninos del sofà, però no per estirar-t'hi perquè ja han passat 3 hores i la criatura necessita tornar a menjar!

Capacitats cognitives: Veus augmentada la teva capacitat d'atenció, tant la selectiva com la sostinguda, ja que pots estar-te hores mirant el teu nadó i et dóna la sensació que només han passat 5 minuts i res ni ningú t'ha distret d'aquesta activitat.
Aprens a un ritme vertiginós, sense sentir ni una paraula comences a saber quan el teu bebè necessita dormir o menjar i un cop a casa et converteixes en empresària d'una fàbrica de llet, ja ho diuen que en els negocis tots els principis són durs, però mica en mica vas agafant el ritme i sense saber encara exactament com, sempre acabes aconseguint que el client quedi content!  
També millora la capacitat d'organització i planificació, sobretot quan tornes a la feina.

Emocions i valors: Tot procés de transformació passa per uns dies de cert descontrol. En aquest cas, les hormones et van com boges i passes del plor a la màxima felicitat en un obrir i tancar d'ulls. Se't desperta aquest "instint maternal" del que tan has sentit parlar, descobreixes que tens més empatia de la que et pensaves, pateixes com mai pel benestar d'una persona, el teu "egoisme" baixa en picat, ara simplent desprens amor. La teva escala de valors pot veure's modificada ja que en ocasions relativitzes la importància de certes situacions o materials superficials.

Si tot això passa amb una criatura, imagineu-vos amb dues o més. No sé si ho descobriré de primera mà, de moment disfrutaré d'aquesta versió meva tan recent ;)

Fins la propera, cuideu-vos!


dilluns, 5 de gener del 2015

Nit de Reis

Sempre he pensat que si hi ha una nit màgica al llarg de l'any és aquesta d'avui, la nit de Reis. Veure la cara que se'ls queda als més petits i no tan petits quan desfilen els patges, l'energia amb què canten quan passen les carrosses reials, la il·lusió de creure en aquesta màgia no té preu.
Avui més que mai he pensat en lo feliç que em van fer els meus pares any rere any, de com se les van empascar per fer-nos creure que érem de les primeres cases on passaven els Reis i per això al tornar de la cavalcada ja hi havia el menjador amb els regals...espero saber transmetre aquesta màgia a la nostra petita i aconseguir que malgrat passin els anys i es faci gran, visqui amb la il·lusió d'un infant aquesta nit d'hivern.


Us desitjo a tots i totes uns Bons Reis, fins a la propera cuideu-vos!