2013: done!

En unes hores despedirem el 2013, amb ell, igual que amb la resta d'anys viscuts, deixarem enrere moments dolços i moments amargs, però tant uns com altres hauran contribuït a fer-nos créixer una miqueta més.

Em fa gràcia observar com la gent es mostra il·lusionada per començar un nou any, sempre amb pensaments positius i una llarga llista de propòsits i objectius que generalment es van perdent a mesura que passen els dies i els mesos,  fins a convertir-se en propòsits i objectius per l'any següent...potser és que no els concretem prou, o en pensem massa de cop, o potser realment no és el que volem o necessitem i per això no som constants en la seva realització...el cas és que semblen ser pocs aquells que aconsegueixen allò que s'han proposat a principis d'any... per aquest motiu, el post d'avui el dedico a les meves companyes de l'eSPill i de Crea't Futur, perquè amb elles he pogut fer realitat propòsits i objectius que vaig plantejar-me a nivell professional al començar el 2013, gràcies a les tres per fer-ho possible!

i què podem demanar al 2014? Doncs per aquest any he decidit intentar...
1. Trobar cada dia un motiu per somriure
2. Creure en mi mateixa
3. Cuidar les relacions que realment m'importen
4. Estar contenta i agraïda del que tinc
5. Fixar-me en les millores més que en tot el que encara no he aconseguit
6. Dir coses maques a aquells qui m'envolten
7. Seguir lluitant i esforçant-me per allò que realment desitjo
8. Saber disfrutar dels petits plaers quotidians
9. Saber dir NO sense sentir-me culpable
10. Continuar somiant sense barreres!

En 12 mesos en farem el balanç, si n'hi ha algun que us hagi agradat particularment, el podeu fer vostre ;)

Us desitjo de tot cor un FELIÇ 2014, fins al pròxim post cuideu-vos!

Pau, Ainhoa i Abdellatif

Cada vegada més, em trobo que venen a consulta pares preocupats per les dificultats d'aprenentatge que presenten els seus fills i/o filles. Els comentaris acostumen a ser, "la professora diu que es distreu molt a classe", "no mostra motivació", "no sap organitzar-se"...i llavors quan pregunto l'edat, majoritàriament es tracta de nens i nenes d'entre 8 i 10 anys...i aleshores no puc evitar recordar-me d'una xerrada que vaig assistir sobre Educació, on una de les ponents exposava que el problema sovint radica en el sistema educatiu i no en la pobra mainada! perquè si hi parem a pensar, ens adonarem que de ben petits, ja els demanen que tinguin assolits determinats aspectes que per edat potser encara no els toca!
Per exemple, en molts centres escolars, exigeixen que els alumnes de P5 acabin el curs sabent llegir frases simples i escriure paraules i en cas de no ser així ja es parla de dificultats o retard en l'aprenentatge...però tal i com exposava la ponent a qui m'he referit anteriorment, algú es recorda d'aquell nen que en comptes de dir-se Pau es diu Miquel o la nena que es diu Ainhoa i per tant ja no pot escriure segons com ho sent? per no parlar dels Mohamed o Abdellatif que encara ho tenen més difícil! Comencem demanant tant, que cremem etapes, fent-los-hi perdre les ganes d'escriure i llegir abans que ho hagin pogut consolidar correctament.

Al cap d'uns anys, quan arriben a l'últim cicle de primària, s'espera d'ells que siguin capaços de fer resums, d'estudiar a partir d'esquemes i és evident que són aspectes necessaris, però quant temps s'ha dedicat a l'aula a ensenyar tècniques d'estudi? A més, avui en dia són molts els alumnes que utilitzen llibres de préstec i que per tant no poden subratllar ni escriure al llibre, pel que molts decideixen estudiar simplement llegint i refiar-se de la seva memòria.

Si amb tot això, per motius laborals, no hi ha hagut uns pares a darrera, que s'hagin pogut preocupar de llegir cada dia 10 minuts amb els seus fills, que hagin supervisat els deures, que els hagin pogut dedicar temps per explicar el que no ha quedat clar a l'escola i els hagin pogut preguntar els exàmens, és lògic que ens trobem amb nens i nenes que no segueixen, que no estan motivats i que es distreuen "fàcilment".

No pretenc culpar a pares ni mestres de l'elevat percentatge de fracàs escolar que tenim actualment, sóc conscient que el tema va més enllà, però el que sí queda clar, és que seguir com fins ara no funciona. En comptes d'atribuir dificultats d'aprenentatge als més petits, els adults hauríem de continuar buscant recursos i millores pel futur d'aquells que avui comencen a escriure Pau,  Ainhoa o Abdellatif.

Aniversari Feliç

Avui és el meu aniversari, 30 anys! Aquest aniversari és especial, i no només perquè canvio la desena, sinó perquè tinc molt a celebrar, tant a nivell personal com professional.

Hi ha qui diu que no li agrada fer anys, i no us penseu que ho dic pensant en gent gran, què va, ho he sentit a dir a persones de la “meva quinta”. Per descomptat que cada època té el seu què, però si miro enrere i em comparo en com era fa un temps, no estic segura de voler tornar al passat. Ara em noto més segura, tinc clar què vull i què no, gestiono millor les emocions, tinc molta més autonomia, crec que he après a relativitzar els problemes o dificultats que abans veia com a drames i d’ells n’intento treure un aprenentatge positiu per seguir endavant, valoro més els petits detalls del dia a dia..., potser tot això és el que significa madurar?

Llegia en un blog que “envellir és inevitable, créixer és opcional”. Avui doncs, celebro que he crescut una mica més, des de l’octubre passat.

Fins a la propera, cuideu-vos!

 

Benvinguda rutina

Setembre, fi definitiva de les vacances, els petits tornen a l’escola, els grans a la feina, i la majoria comenta amb un sospir “tornem a la rutina...”. Per què ho diem amb aquesta connotació tan negativa?! Acostumem a relacionar la rutina amb l’avorriment, amb activitats diàries nul·les d’emoció i de sorpreses i no obstant, quan estem massa temps sense ella, aleshores comentem que la trobem a faltar...perquè és innegable que ens aporta seguretat i sensació de control.

El nostre cos és rutinari, necessita d’uns determinats hàbits diaris que ens permetin funcionar correctament. De ben petits, és importantíssim seguir uns horaris que contribuiran a un creixement físic i psíquic saludable. I d’adults, viure en constants canvis o incerteses, acaba generant ansietat i estrès.

Ser rutinari no significa ser avorrit, generalment és una qüestió d'actitud. El problema doncs, no és la rutina, sinó la falta de motivació de la situació en la que ens trobem. Quan la rutina ens aclapara, pot indicar que algun canvi hem d’introduir dins la nostra quotidianitat, i no necessàriament han de ser grans canvis. Potser simplement hem de ser més selectius a l'hora d'escollir què atendre, tenir clares quines són les nostres prioritats i “funcionar amb el pilot automàtic” amb lo estrictament necessari per tal de poder disfrutar al màxim dels petits plaers quotidians.                                       

Fins a la propera, cuideu-vos!

Vacances d'estiu

Avui començo oficialment les vacances! No obstant, ja fa temps que ens trobem dins la temporada d’estiu i per disfrutar-la uns preferiran la muntanya, d’altres la platja o la piscina. Uns aprofitaran per fer vacances i marxar ben lluny, d’altres faran vacances però no marxaran. Potser també n'hi ha que no tenen vacances...

Quan penso en l’estiu, en els meus estius, em venen tantes imatges i records, que en aquesta ocasió, en comptes d’un relat, us deixo un núvol de paraules del que representa per a mi aquesta època de l’any:

Així doncs, feu el que feu en aquests dies d’intensa calor, amants o enemics d’aquesta estació, disfruteu del temps, de la companyia i del moment!

Fins a la propera, cuideu-vos!

La mare de la núvia

Aquest era un post pendent de fa mesos, però ja el tenim aquí!

Recentment m’he casat, amb un home meravellós per cert!  Va ser un dia molt especial i tenir el privilegi de compartir-ho amb tota la gent que més estimes no té preu. Com en la majoria dels casaments, entre els convidats hi havia la mare de la núvia, doncs bé, és a ella a qui dedico l’escrit d’avui.

Fa mesos rèiem juntes llegint un article d’un blog on explicava quin era “el seu paper” abans i durant el casament, rellegint-lo puc confirmar que ho va brodar, per aquest motiu, mama, no em queda altra que donar-te les gràcies per estar sempre al meu costat, aconsellar-me i donar-me la teva opinió però respectant les meves decisions i els meus gustos. Ha estat un plaer compartir amb tu tots els detalls del vestit, ram, complements, pentinat...etc al llarg d’aquests mesos. GRÀCIES PER SER-HI SEMPRE.

A punt per l’aventura següent? ;)

Fins a la propera, cuideu-vos!

Escala Pentatònica

Com alguns de vosaltres sabeu la Psicologia de la Gestalt, és una corrent que estudia com el cervell organitza el que percebem al nostre entorn. Basa la seva teoria en diferents lleis o principis com el Principi de Semblança, de Proximitat, de Simetria, d’Igualtat, de Tancament, entre d’altres.

Sembla ser que el cervell aplica aquests principis de forma subconscient, tendeix a completar allò que percep com a incomplet. Aquestes lleis no s’apliquen només al que veiem, sinó que el cervell completa la informació que li arriba de qualsevol sentit. Es diu que aquest fet és una resposta natural que ajuda a mantenir-nos en estat d’alerta davant possibles amenaces de l’entorn.

El vídeo que ve a continuació és un bon exemple de les lleis gestàltiques, espero que disfruteu de la següent escala pentatònica:

http://www.youtube.com/watch?v=ne6tB2KiZuk

Fins a la propera, cuideu-vos!

100% online

El títol d’aquest article em va cridar l’atenció perquè en un primer moment pot semblar contradictori, “Com que els que es dediquen al món de la tecnologia porten els seus fills a escoles sense ordinadors?!”

Personalment crec que cap extrem és bo, és absurd ensenyar sense tecnologia quan és evident que avui resta a l’ordre del dia, però aquesta tampoc ha d’anul·lar determinades maneres d’aprendre.

Però l’article va una mica més enllà i aporta alguna reflexió interessant sobre l’actitud dels adults envers el mòbil, els mails, les xarxes socials i tot el que implica “estar connectat”. Us animo a fer-hi una ullada.

(deixo el post en la llengua castellana de l’original)

Cerebros de Silicon Valley envían a sus hijos a un colegio sin computadoras

No hay televisores ni PC, sólo tiza y pizarrón, los niños aprenden a tejer, coser y hornear pan. Un establecimiento privado en el que recién se enseña informática a los 13 años

La Waldorf School de Peninsula, en California, es una de las escuelas privadas que eligen los hiperconectados empleados de Google, Apple y otras empresas de punta de la computación para que sus hijos se eduquen alejados de todo tipo de pantalla, según un informe del diario Le Monde sobre una nueva tendencia tech: la desconexión. 

Tres cuartos de los alumnos inscriptos en la Waldorf son vástagos de personas que trabajan en el área de las nuevas tecnologías. “La gente se pregunta por qué profesionales de la Silicon Valley, entre ellos algunos de Google, que parecen deberle mucho a la industria informática, envían a sus hijos a una escuela que no usa computadoras“, comentó Lisa Babinet, profesora de matemáticas y cofundadora de la escuela primaria, en la conferencia anual Google Big Tent.

El periódico francés recoge el testimonio de uno de estos padres: Pierre Laurent, que eligió esta escuela porque cuestiona la tendencia actual a equipar en informática a las clases desde una edad cada vez más temprana. “La computadora no es más que una herramienta. El que sólo tiene un martillo piensa que todos los problemas son clavos”, dice. “Para aprender a escribir, es importante poder efectuar grandes gestos. Las matemáticas pasan por la visualización del espacio. La pantalla perturba el aprendizaje. Disminuye las experiencias físicas y emocionales”.

En la Waldorf esa limitación no existe: se aprende a sumar y a restar dibujando o saltando a la cuerda. Consultado acerca de si no le preocupa que sus hijos estén en desventaja por este retraso en el uso de la PC, Laurent responde: “No sabemos cómo será el mundo dentro de 15 años, las herramientas habrán tenido tiempo de cambiar muchas veces. Por haber trabajado 12 años en Microsoft, sé hasta qué punto los softwares son preparados para ser del más fácil acceso posible”. También recuerda que todos los alumnos de la Waldorf tienen computadora en sus casas. La cuestión se reduce entonces a decidir cuándo levantar las limitaciones a su uso.

Richard Stallman, el gurú del software libre, trabaja desconectado: “La mayor parte del tiempo no tengo Internet. Una o dos veces por día, a veces tres, me conecto para enviar y recibir mis correos. Releo todo antes de enviar”.

Así como por un lado muchas personas sufren de nomofobia, es decir el miedo a no estar conectado (teléfono, Internet, etc.), otros ya empiezan a dar la vuelta y a recuperar el placer de la desconexión. Fred Stutzman, investigador de la Carnegie Mellon University, desarrolló incluso un programa llamado Freedom que bloquea el acceso a Internet durante 8 horas seguidas, obligando a reiniciar la computadora para reactivar el servicio. Deseoso de poder escribir sin distracciones, también diseñó Anti-social, un software que permite el acceso a Internet pero sin diversiones tales como Facebook y Twitter. “Las computadoras se han convertido en máquinas de distracción. Hay que equiparse hoy de funcionalidades que las devuelvan a su rol de máquina de escribir”, dice. “Es una forma de comprar tiempo”.

Sherry Turkle, del Instituto de Tecnología de Massachussets (MIT, por sus siglas en inglés), autora del libro Alone Together (Solos juntos), dice que mirar sus mails o SMS frente a otros puede ser tan contagioso como un bostezo: “La gente pasa 90% de su tiempo de trabajo con los mails, y en su casa envían SMS estando a la mesa”.

El informe de Le Monde pronostica que cada vez habrá más gente pidiendo asistencia para desconectarse. No es un fenómeno de masas, sino más bien una tendencia minoritaria que involucra más bien a los sectores más acomodados. “Algunos tienen el poder para desconectarse y otros, el deber de permanecer conectados”, dice el sociólogo Francis Jauréguiberry, que investiga el tema. Los “pobres” de la tecnología son los que no pueden eludir la responsabilidad de responder de inmediato un correo electrónico o un mensaje de texto. Los nuevos ricos, por el contrario, son aquellos que tienen la posibilidad de filtrar e instaurar distancia respecto a esta interpelación. Lo mismo, dice Jauréguiberry, pasó con la televisión: el sobreconsumo es cosa de las clases populares.

¿Desconectarse es un lujo?

http://america.infobae.com/notas/49441-Cerebros-de-Silicon-Valley-envan-a-sus-hijos-a-un-colegio-sin-computadoras

Un exemple de positivisme!

Fa un parell de dies, vaig fer una classe amb un nen de 7 anys. És un d’aquells nens que et fa pensar lo divertit que seria tornar a ser petit i tenir respostes per tot.

En un moment de la sessió li vaig preguntar que com li havia anat el dictat preparat que havíem treballat la setmana anterior, on per sorpresa meva només havia fet unes 10 faltes en aproximadament 8 línies i eren faltes que no toquen dominar a la seva edat. Em mira tot rialler i em contesta “en vaig fer 22”. Vaig tornar a fer cara de sorpresa, però aquesta vegada no era d’aprovació...i sens perdre el somriure em diu “però Sara, si està molt bé!, abans de venir aquí en feia 32, he millorat molt!” No em va quedar més remei que donar-li la raó, felicitar-li la millora i animar-lo a seguir treballant per superar-se.

Conclusió: Un nen de 7 anys em va fer adonar que malgrat no arribi de seguida a un objectiu final, no significa que no pugui celebrar els petits progressos que vagi aconseguint fins a obtenir-ho.

Bon cap de setmana!

Riquesa i pobresa

Com alguns de vosaltres ja sabeu, un dels blogs que segueixo és el d’Estil de Vida, un blog dedicat a les teràpies complementàries. Conscient que sempre hi haurà qui les miri amb recel i atribuirà la seva eficàcia a la predisposició o la casualitat, la filosofia de la qual parteix, personalment m’ajuda a créixer, a conèixer-me, a treballar i a viure amb millor qualitat que anys enrere, i finalment, és el que importa, no?.

Avui, vull compartir amb vosaltres un dels seus posts titulat "riquesa i pobresa", el qual posa de manifest que els valors i les prioritats són diferents per a cadascú, el que un pot anhelar, l’altre ho desprecia perquè en té en abundància...sé que la majoria dels que em seguiu ho teniu clar i no us estic dient res de nou, però val la pena recordar-ho de tant en tant. Així doncs valoreu, estimeu i cuideu el que teniu i si creieu que necessiteu més, treballeu per aconseguir-ho.

Bona setmana!

One Lovely Blog Award

 

 

La setmana passada vaig rebre el One Lovely Bog Award de part de l'Ingrid de “Kuka & Bubu”. Les dues fa poc que ens hem estrenat com a blogueres, per això em va fer molta il·lusió que escollís el meu blog com un dels premiats.
 

El premi consisteix en:

-         Enganxar la imatge del premi al blog.

-         Enllaçar el teu blog amb el de la persona que te l’ha otorgat.

-         Explicar 7 coses sobre tu.

-         Otorgar el premi a 15 blogs.

-         Posar-te en contacte amb els blogs premiats per informar-los.

Les 7 coses sobre mi són:

1.    M’encanten els nens

2.    M’agobien les aglomeracions

3.    No m’agrada la verdura

4.    Prefereixo les petites botigues als centres comercials

5.    Sóc detallista

6.    No m’agrada cuinar

7.    Acostumo a tenir molta paciència

I els nominats són...

- Estilde vida

- Com gotes a l’Ocèa

- Psycotime


-Serveis Formatius l'Om

- Gerard Solano

- Subi On Bass

- Girallunes

- L'arbre de les paraules

- El taller

Més TDAH del compte?

El TDAH, trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat és un trastorn neurobiològic que s’inicia en la infància i es caracteritza per dificultats en la conducta que pot afectar el rendiment escolar i les relacions interpersonals.

No profunditzaré en els subtipus, causes, conseqüències ni tractaments, simplement vull reflexionar sobre el fet que és un trastorn que afecta a un nombre cada vegada major de nens i adults. Aquest augment és tal que fa pensar sobre la possibilitat de l’existència d’un sobrediagnòstic, entès com a diagnosticar una “malaltia” que mai provocarà símptomes potencialment greus o la mort del pacient.

El TDAH sembla afectar actualment entre un 5% i un 10% de la població, aquesta dada indica que  probablement en totes les aules escolars hi ha, almenys, un nen amb TDAH.

Si bé autors nord-americans observen un repunt de la incidència en l'última dècada (els nous diagnòstics van passar de 2,5% el 2001 a 3,1% 2010),  altres metges i psiquiatres assenyalen que aquest 'augment' té més a veure amb un millor coneixement de la patologia que amb un veritable increment de la incidència. " Si ara es diagnostica més és perquè es coneix més”.

Personalment no nego l’existència d’aquest trastorn, he pogut comprovar de primera mà fins a quin punt pot ser beneficiós per un nen que se’l diagnostiqui de TDAH i deixin d’etiquetar-lo de mal estudiant, gandul, despistat, poc motivat, de no saber estar, sentir que per fi el comprenen i l’ajuden en comptes de castigar-lo... però no obstant, em pregunto fins a quin punt sempre es diagnostica correctament. Crec que hauríem de ser prudents i no córrer, tenir en compte altres causes que també poden provocar que el nen es mostri poc atent, mogut, nerviós, ser conscients que els nens d’avui en dia aprenen i es relacionen de manera força diferent a quan nosaltres érem petits, pel que hauríem d’obrir-nos a la possibilitat que aquests infants “vibren” a un nivell diferent.

Finalment no podem oblidar que la gran majoria de nens diagnosticats de TDAH comencen a medicar-se com a part del tractament. Anys enrere es prioritzava un tractament psicoeducatiu que podia anar acompanyat d’un tractament farmacològic en el cas que el trastorn afectés greument al rendiment escolar o a les relacions interpersonals, podent fer “pauses” en dies no escolars (caps de setmana, vacances d’estiu...), actualment  sembla que un cop fet el diagnòstic és vital iniciar el tractament farmacològic, sense contemplar vies alternatives.

Així doncs, que la impulsivitat del TDAH no ens influeixi i explorem i valorem com cal cada cas abans de donar un diagnòstic final.

El meu pare

Avui és el dia del pare i Sant Josep, així que el post d’avui el dedico a un home a qui estimo moltíssim, un home que m’ha transmès valors i coneixements,  que m’aconsella, que sempre creu en mi. Un home amb qui he compartit l’alegria dels bons moments i m’ha abraçat en els difícils, que lluita per seguir endavant i no deixa mai de somriure’m, el següent poema va per tu PAPA!!!!

Enseñarás a volar,
pero no volarán tu vuelo.

Enseñarás a soñar,
pero no soñarán tu sueño.

Enseñarás a vivir,
pero no vivirán tu vida.

Sin embargo...
en cada vuelo,
en cada vida,
en cada sueño,
perdurará siempre la huella
del camino enseñado.

Poema de la Madre Teresa de Calcuta

Dia Internacional de la Dona

Avui és un bon dia per felicitar a totes les nenes, noies, dones i senyores d'arreu del món.

A totes vosaltres, FELIÇ DIA DE LA DONA!!!!

PRESENTACIÓ

Explicar qui sóc és el que més difícil se’m fa...perquè la identitat no es pot reduir a 3 ó 4 adjectius generals, oi? El més senzill seria dir-vos que sóc psicòloga, a menys d’un any de començar una nova dècada amb els 30, parella, filla, germana, amiga, cunyada, jove, néta, neboda, cosina... Poc amiga del caos i el desordre, enamorada del mar i la seva immensitat i optimista de mena! Però sóc tantes coses més!!! Mica en mica ho anireu descobrint, de moment una "autoentrevista" ràpida:

- Color: Blau

- Platja o muntanya?: Platja

- Llibres: Qualsevol de la Mary Higgins Clark, El noi del pijama de ratlles, Somriures de Bombay, el Petit Príncep, L’Alquimista...

-Pel·lícules: Aficionada a les de suspens, Babel, Inception, Million dollar baby, En busca de la felicidad...

- Series: Modern Family, Homeland, Anatomía de Grey, Alias...

- Menjars: Gambes, arròs a la cassola, sushi, pa amb tomàquet i pernil, acompanyats d’una bona copa de vi.

- Ciutats: Nova York i París.

- Peces de roba imprescindibles a l’armari: Texans i vestit negre.

 Fins a la propera, cuideu-vos!

Benvinguts i benvingudes!!!

De petita i no tan petita... acostumava a escriure les meves anècdotes, sentiments i reflexions, potser no era massa regular però quan en tenia ganes i temps aprofitava per escriure tot el que m’havia passat en els últims dies, setmanes o mesos i sovint pensava “d’aquí uns anys ho llegiràs i te’n riuràs” i la veritat és que així ha estat. Fa uns mesos, vaig trobar per sorpresa en un calaix de casa els meus pares la meva col·lecció de diaris, me’ls vaig rellegir tots la mar d’emocionada, com aquell que s’ha enganxat a una bona novel·la, quants records! Vaig preguntar-me perquè hauria deixat d’escriure, falta de temps, vida més rutinària, és cosa d’adolescents...el cas és que m’ha ressorgit la necessitat d’escriure i intentant-me adaptar a les noves tecnologies i el moment en què vivim, crec que una bona manera és fer-ho a partir d’un blog personal on pugui compartir allò que em passa, sento, opino...així que som-hi!!!