diumenge, 4 de setembre del 2016

Sóc una d'ells...

Me n'he adonat aquestes vacances, bé, més aviat se m'ha confirmat el que ja fa mesos que em temia: Sóc una d'ells... M'he convertit en un d'aquests pares i mares que pràcticament el 95% de la seva conversa gira entorn el seu fill/a. M'heu de creure quan us dic que ha passat sense voler... però ara els entenc.
Quan tens fills, tot el teu món canvia, ( i és una expressió completament literal), per això sí que s'haurien de fer despedides!!!!
Anys enrere anar a la platja era senzill: bikini, crema solar, tovallola, ulleres de sol i potser un barret mono si t'hi pensaves passar molta estona. Fins i tot us diré que en ocasions hi anava sense bossa!!!! Això a dia d'avui és totalment impensable, et veus amb la responsabilitat de portar parasol, una bossa que pesa lo seu, plena de material previsor, joguines, pala, galleda... i si el teu fill/ a no suporta la sorra, la cosa es complica i suma-hi una piscineta imflable.
El mateix per anar de restaurant. Abans reservaves, o no, i en funció de l'hora que tenies gana, anaves a menjar. Ara, per intentar conciliar horaris, organitzes un pla estratègic digne d'institució secreta i tot i així no ho encertes,  sorgint algun imprevist.
Totes aquestes anècdotes et fan pensar que algo no fas bé, hi ha quelcom que se t'escapa, pel que decideixes comentar-ho a amics que es troben en la mateixa situació que tu. És just AQUÍ on comença la transformació. T'adones que no estàs sol, que n'hi ha molts més com tu i et sembla que no pot ser, pel que t'invadeix una necessitat imperiosa de compartir més i més experiències fins que les trobades socials passen a convertir-se en teràpies de grup. És bonic i esperençador quan coincideixes amb pares que ja fa temps van rebre l'alta i amb un somriure o mirada còmplice t'asseguren que l'estiu vinent no aniràs tan carregat i que tot això passa ràpid.
Pel que fa al grupet de nois i noies menors de 25 anys, amb cara de ressaca, ubicats uns centímetres més amunt de les nostres tovalloles que ens mireu pensant "nosaltres tindrem més temes de conversa", CUIDAOOOOO  jo també pensava així i en canvi avui, amb molt orgull i sense cap mena de complexe us saludo dient "Hola, sóc mare i parlo molt de la meva filla".

Fins a la propera cuideu-vos!


dimarts, 10 de maig del 2016

Tu, jo i en Jimmy!

Avui tinc un molt bon motiu per somriure...és el teu aniversari! Els dos sabem que no és un anviersari qualsevol...entre d'altres coses perquè avui estrenes desena...Benvingut als 30!

Els records d'aquell 10 de maig del '86 són escassos i borrosos...però el que no oblidaré és com arribava a la clínica amb tota l'emoció d'una nena de dos i mig, nerviosa per conèixer aquell a qui li havien dit seria el seu germanet i podria jugar amb ell...però no tot va ser així de senzill en el primer contacte, oi germanet? En comptes de trobar-me un nen de la meva alçada i aproximadament de la meva edat, vaig trobar-me un bebè amb molt cabell que només dormia, plorava i estava sobre la meva mare!!!! L'impacte fou tal, que per recuperar-me de l'ensurt vaig haver de menjar-me jo el berenar de la mama...
Mica en mica vas anar creixent i si ara miro enrere m'adono de tot el que he après gràcies a tu: ja tinc clar que el cotó fluix només pot ser blanc; que si hagués anat per perruquera, m'hagués equivocat de professió; que millor que jugui a bàsquet en comptes d'esquiar, que puc arribar a desquiciar si en una discussió em poso a "parlar" en anglès; que tot el tema artístic és millor que te'l delegui a tu, que si hem d'anar a buscar l'autobús millor que comencis a passar tu primer...

Avui no només celebro els teus 30 anys, avui celebro que formem un bon equip, que ets un germà deu, un amic fidel i un bon confident.

No tinc cap dubte que aquesta dècada que inicies estarà plena d'èxits personals, professionals i familiars. Tinc el pressentiment que se't cumpliran molts dels objectius que t'has marcat darrerement i em fa il·lusió saber que estaré al teu costat per celebrar-los amb tu.

PER MOLTS ANYS JORDI,


PD: En Jimmy tb et felicita! ;)

dissabte, 7 de maig del 2016

Va per tu, GIBRAT!

Després d'una intensa i llarga setmana...finalment ahir quan el sol es va pondre, la lluna et va venir a buscar i la teva llum ara brilla al costat de les estrelles. Porto dies pensant què dir-te, com despedir-me i finalment he decidit expressar simplement el que sento.
Com tu mateix vas dir en la nostra última conversa, no en coneixerem cap altre com tu i no hi podria estar més d'acord. Només tu podies tirar pa de punta a punta de la taula enmig d'un restaurant, tirar-te sobre el capó del cotxe d'en Marc com a mode de salutació quan no feia ni dos mesos que sortíem, inventar-te noms per referir-te a gent propera, deixar comentaris originals al facebook, fer-te entendre arreu del món amb la barretina catalana sense necessitat de parlar altres idiomes, despertar-nos d'una migdiada picant paelles, fer flipar a la Clàudia amb un rellotge de pulsera i un de paret, i així podria continuar amb moltes més anècdotes.
Em reconforta saber que has tingut una vida plena, que has viscut bé fins l'últim moment, sense perdre el bon humor i malgrat no et pugui tornar a veure, a abraçar, a fer algun petó o a riure amb tu, tinc el cor i el cap ple de bons records que permeten que em senti connectada a tu siguis on siguis. És amb això amb el que em quedo.
Un plaer ser la teva néta. Descansa en pau. T'ESTIMO GIBRAT.