Box nº3

Fa unes setmanes em vaig quedar clavada d'esquena. És el meu punt feble, ara feia temps que no em passava però aquell diumenge, de la manera més tonta, la musculatura va dir prou. Tant va ser així, que a la mateixa tarda me n'anava a urgències perquè em donguessin algun calmant pel dolor. Per sí sol l'ambient d'urgències no és massa càlid que diguem, però la decoració freda i austera tampoc ajuda a sentir-te més acollida...vaig pensar que tenia sort perquè a la sala d'espera només hi havia una noia i de seguida em van cridar. Un cop dins, em van posar al box nº 3, es sentia el plor desconsolat d'un nen de 2-3 anys a qui no li feia gens ni mica de gràcia que li miressin el coll i el palpessin per escoltar-lo. També es sentia la respiració lenta i mig ofegada d'un senyor gran. Vaig intentar endinsar-me en pensaments agradables, per desconnectar d'aquell plor i aquella respiració. Al ser adulta no podia passar amb cap acompanyant, així que després d'una espera que per mi va ser eterna, per fi va entrar la doctora. La seva cara era de pocs amics, què et passa, em va etzivar de manera totalment seca.
-Aquest matí m'he quedat clavada de l'esquena, vaig dir dèbilment
-És una contractura doncs.
-Sí...però em fa molt mal, m'he près ibuprofeno i m'he posat escalfor però pràcticament no em puc posar dreta...
-És el que tenen les contractures, un ibuprofeno no et farà res.
Aleshores ja la vaig contestar amb la mateixa hostilitat - Ja ho sé, per això he vingut.
Em va examinar l'esquena i va fer-me les quatre preguntes de rigor, això sí, deixant-me clar que no m'expressava amb vocabulari prou tècnic. Va creure oportú fer-me una radiografia i quasi tres quarts d'hora més tard i amb una punxada al cul, em va venir amb la recepta mèdica. Realment deuria estar molt enfeinada perquè en comptes de respondre'm a un dubte sobre la medicació em va dir que m'ho llegís que estava tot per escrit. Al sortir i veure en Marc que em somreia em vaig posar a plorar com el nen del box del costat.

És veritat que estava més tova que de costum i si ho voleu també més susceptible, però no és la primera vegada que em sento mal atesa en l'àmbit mèdic. Cert, per sort no hi he hagut d'anar per res greu, però per això no em mereixo un tracte agradable? No sé si se'n fan o no però realment crec que als professionals que treballen amb persones, haurien de rebre periòdicament cursets sobre empatia, habilitats socials i comunicatives. Els pacients els ho agraïríem.

Fins la propera, cuideu-vos