Més TDAH del compte?

El TDAH, trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat és un trastorn neurobiològic que s’inicia en la infància i es caracteritza per dificultats en la conducta que pot afectar el rendiment escolar i les relacions interpersonals.

No profunditzaré en els subtipus, causes, conseqüències ni tractaments, simplement vull reflexionar sobre el fet que és un trastorn que afecta a un nombre cada vegada major de nens i adults. Aquest augment és tal que fa pensar sobre la possibilitat de l’existència d’un sobrediagnòstic, entès com a diagnosticar una “malaltia” que mai provocarà símptomes potencialment greus o la mort del pacient.

El TDAH sembla afectar actualment entre un 5% i un 10% de la població, aquesta dada indica que  probablement en totes les aules escolars hi ha, almenys, un nen amb TDAH.

Si bé autors nord-americans observen un repunt de la incidència en l'última dècada (els nous diagnòstics van passar de 2,5% el 2001 a 3,1% 2010),  altres metges i psiquiatres assenyalen que aquest 'augment' té més a veure amb un millor coneixement de la patologia que amb un veritable increment de la incidència. " Si ara es diagnostica més és perquè es coneix més”.

Personalment no nego l’existència d’aquest trastorn, he pogut comprovar de primera mà fins a quin punt pot ser beneficiós per un nen que se’l diagnostiqui de TDAH i deixin d’etiquetar-lo de mal estudiant, gandul, despistat, poc motivat, de no saber estar, sentir que per fi el comprenen i l’ajuden en comptes de castigar-lo... però no obstant, em pregunto fins a quin punt sempre es diagnostica correctament. Crec que hauríem de ser prudents i no córrer, tenir en compte altres causes que també poden provocar que el nen es mostri poc atent, mogut, nerviós, ser conscients que els nens d’avui en dia aprenen i es relacionen de manera força diferent a quan nosaltres érem petits, pel que hauríem d’obrir-nos a la possibilitat que aquests infants “vibren” a un nivell diferent.

Finalment no podem oblidar que la gran majoria de nens diagnosticats de TDAH comencen a medicar-se com a part del tractament. Anys enrere es prioritzava un tractament psicoeducatiu que podia anar acompanyat d’un tractament farmacològic en el cas que el trastorn afectés greument al rendiment escolar o a les relacions interpersonals, podent fer “pauses” en dies no escolars (caps de setmana, vacances d’estiu...), actualment  sembla que un cop fet el diagnòstic és vital iniciar el tractament farmacològic, sense contemplar vies alternatives.

Així doncs, que la impulsivitat del TDAH no ens influeixi i explorem i valorem com cal cada cas abans de donar un diagnòstic final.