El TDAH, trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat és un
trastorn neurobiològic que s’inicia en la infància i es caracteritza per dificultats
en la conducta que pot afectar el rendiment escolar i les relacions
interpersonals.
No profunditzaré en els subtipus, causes, conseqüències ni tractaments,
simplement vull reflexionar sobre el fet que és un trastorn que afecta a un
nombre cada vegada major de nens i adults. Aquest augment és tal que fa pensar
sobre la possibilitat de l’existència d’un sobrediagnòstic, entès com a
diagnosticar una “malaltia” que mai provocarà símptomes potencialment greus o
la mort del pacient.
El TDAH sembla afectar actualment entre un 5% i un 10% de la població, aquesta
dada indica que probablement en totes
les aules escolars hi ha, almenys, un nen amb TDAH.
Si bé autors nord-americans
observen un repunt de la incidència en l'última dècada (els nous
diagnòstics van passar de 2,5% el 2001 a 3,1%
2010), altres
metges i psiquiatres assenyalen que aquest
'augment' té més a veure amb un millor coneixement
de la patologia que amb un veritable increment de
la incidència. " Si ara es diagnostica més
és perquè es
coneix més”.
Personalment no nego l’existència
d’aquest trastorn, he pogut comprovar de primera mà fins a quin punt pot ser
beneficiós per un nen que se’l diagnostiqui de TDAH i deixin d’etiquetar-lo de mal
estudiant, gandul, despistat, poc motivat, de no saber estar, sentir que per fi
el comprenen i l’ajuden en comptes de castigar-lo... però no obstant, em pregunto
fins a quin punt sempre es diagnostica correctament. Crec que hauríem de ser
prudents i no córrer, tenir en compte altres causes que també poden provocar
que el nen es mostri poc atent, mogut, nerviós, ser conscients que els nens
d’avui en dia aprenen i es relacionen de manera força diferent a quan nosaltres
érem petits, pel que hauríem d’obrir-nos a la possibilitat que aquests infants
“vibren” a un nivell diferent.
Finalment no podem oblidar que la gran
majoria de nens diagnosticats de TDAH comencen a medicar-se com a part del
tractament. Anys enrere es prioritzava un tractament psicoeducatiu que podia
anar acompanyat d’un tractament farmacològic en el cas que el trastorn afectés
greument al rendiment escolar o a les relacions interpersonals, podent fer
“pauses” en dies no escolars (caps de setmana, vacances d’estiu...),
actualment sembla que un cop fet el
diagnòstic és vital iniciar el tractament farmacològic, sense contemplar vies
alternatives.
Així doncs, que la impulsivitat del
TDAH no ens influeixi i explorem i valorem com cal cada cas abans de donar un
diagnòstic final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada