Colors

 “Com es sentirien el marró fosc i el negre si sabessin que la gent no para de dir que són massa foscos o que són sossos i no els fan servir per pintar?”

Sincerament no m’ho havia plantejat mai i curiosament sóc una d’aquestes persones que no pinto massa amb negres ni marrons… Però la Clàudia tenia molt clara la resposta:

“Doncs es posarien molt tristos. S’ha d’ensenyar a la gent que són colors que combinen superbé amb tota la resta, així que el problema no és d’ells, no mama? M’escoltes mama?”

I tant que l’escoltava, però m’havia deixat literalment sense paraules.

Fins a la propera, cuideu-vos! 

Heroïna d'avui en dia

Sabeu aquelles pel·lícules on sembla que ja han acabat amb el dolent però resulta que només havia quedat malferit i sembla que no podran amb ell perquè s’aixeca o s’arrossega per terra tot i caure per un precipici? Doncs últimament em sento així amb aquest coi de pandèmia... Realment és complicat mantenir-se centrada i amb el cap fred i el cos i la ment estan a uns nivells d’alerta tant elevats que qualsevol petita tonteria com notar que les nenes es refreden o que surti algun contratemps a nivell de feina pot arribar a desbordar... Acceptem-ho som humans i tenim uns límits.

Aleshores, com hi convivim sense perdre el nord? Personalment el que em funciona és dedicar uns minuts al dia per concentrar-me en la pròpia respiració, focalitzar amb altres temes del dia (què puc fer de sopar?, tinc tot a punt per les sessions de demà?), m’autorregalo moments (mirar un capítol de la sèrie que m’agrada, disfrutar d’un esmorzar mentre llegeixo algun article...) i sobretot, sobretot, en el número 1 de la llista hi tinc compartir aquest malestar amb amigues i familiars, fer paròdia de la situació i riure de mi mateixa!

Fa uns dies llegia que no serem més herois ni heroïnes per viure amb ansietat i estrès i continuar endavant, sinó que els campions i campiones reals són aquells/es que saben parar i descansar malgrat no tenen vacances. Així que avui ho poso en pràctica, paro una estona i em dedico a mi.

Fins a la propera, cuideu-vos!

Adéu 2020

Al 2020 li queden les hores comptades. No obstant, sé que serà un any que recordarem per sempre. Un any dur, complicat, trist i llarg... també un any ple d'aprenentatges, sobretot a nivell personal. Intento fer balanç i no puc evitar tenir sentiments contradictoris, doncs malgrat la foscor que s'ha viscut el 2020, he tingut la sort de viure moments amb molta llum. 

💙Agraeixo als que han estat treballant més hores del que físicament es pensaven poder aguantar (i no em refereixo només als sanitaris). 

🧡Agraeixo als que han estat responsables i malgrat el que ha implicat a la seva economia han tancat els seus locals. 

💗Agraeixo a la meva bombolla de familiars i amics que han aguantat les meves pors i han celebrat les meves alegries. 

💜Agraeixo el temps que se m'ha regalat per poder passar amb les meves filles.

💚Agraeixo la salut que fins ara hem tingut jo i els meus.

💛Agraeixo tot lo après i les oportunitats que se m'han presentat.

🤍Agraeixo ser aquí i ara, escrivint aquestes línies, per compartir amb qui em llegeixi.

Aquesta nit, quan sonin les 12 campanades, desitjaré per a tothom un 2021 ple de salut, de retrobaments, d'abraçades i petons pendents.

Preparada pel 2021, amb tot el que ens depari.

Fins a la propera, cuideu-vos.

Canvis

Els canvis que no hem escollit per nosaltres mateixos tendeixen a no agradar (com a mínim en un primer moment).

Costen d’acceptar, perquè no entraven en els nostres plans, se’ns presenten fora del nostre control i ens obliguen a sortir de la zona confort.No puc fer gran cosa amb els canvis que arriben sense avís, però sí que tinc la llibertat d’escollir com enfocar-los.

Personalment, sóc de les que m’agrada pensar que tot arriba per un motiu que tard o d’hora entendrem i que si la vida em posa un canvi davant no serà envà. Intento percebre els canvis “imposats” com un repte que pot obrir la porta a nous aprenentatges, a noves i bones oportunitats per a mi i els meus.

Com els enfoqueu vosaltres?


Fins a la propera cuideu-vos.

Reptes, objectius, organització.

Comencem setmana, una setmana que pot ser relativament tranquil•la enfront les que semblen que estan per venir... però no adelantem aconteixements i centrem-nos en el present deixant fluir Cada setmana em faig una llista amb tot de "feines" que tinc per fer i no sabeu com disfruto mentre tatxo cada una d'aquestes"feines". És una manera d'organitzar-me i tenir clar com porto els objectius, ja siguin personals o professionals.

Des que sóc sòcia de Ringana aquest sistema em funciona més que mai per tenir clar on sóc, on vull arribar i quant em falta per aconseguir-ho.

Utilitzeu alguna estratègia per complir els vostres reptes/objectius?

Fins a la propera cuideu-vos!

Hello September!!!

Hi ha qui despedeix l'agost, jo prefereixo donar la benvinguda al setembre, maneres de fer i de pensar...🤷I cada setembre em tallo el cabell, ho he integrat quasi com un ritual a la meva vida, ho faig per la salut del meu cabell després de tanta piscina, platja i sol però també és una manera de tornar de les vacances lleugera, renovada i plena d'energia, sanada en definitiva. Aquest setembre la tallada ha sigut grossa i és que torno amb moltes ganes de dedicar-me a Estímuls com a psicòloga i a Ringana com a sòcia distribuïdora dels seus productes. Els dos projectes em permeten cuidar-me per dins i per fora i acompanyar a altres que també ho puguin aconseguir, van molt lligats als meus valors i a la pròpia filosofia de vida.

I vosaltres, com encareu el setembre?

Fins a la propera, cuideu-vos!

Comunicació no verbal

Fer ús de la comunicació no verbal pot ser un molt bon recurs en totes aquelles situacions on:

✓ ens sentim desbordats sentimentalment.

✓ som conscients que podríem ferir amb les nostres paraules.

✓ no sabem expressar verbalment el que sentim.

✓ l'altra persona no atén a paraules ni explicacions.

Fins a la propera cuideu-vos!

Tendim a viure...

Tendim a viure dia rere dia amb la preocupació del que no tenim, no aconseguim o no arribem... Viure així ens provoca incomoditat, podent arribar a fer-nos sentir estrès i/o ansietat.

Com es pot modificar?

Enfocant cap a tot el que SÍ tenim, recordant el que SÍ hem aconseguit, felicitant-nos pel que SÍ hem fet.

Decidir cap on enfoquem depèn de nosaltres.

Fins a la propera, cuideu-vos.

Donar exemple...

" Donar exemple, té més efecte que les normes"

Al llegir la frase he recordat un dia al parc amb les nenes.Hi havia un pare amb els seus fills, se'l notava saturat, els seus fills contínuament s'estaven barallant, ploriquejant i xisclant.

De cop, sense controlar la seva frustració o impotència per reconduir aquella situació els va clavar una plantufada al cul tot cridant-los que NO s'havien de picar, barallar ni cridar.

La meva filla gran, que també estava atenta a la incongruent situació salta i em pregunta, "mama, si els diu que no ho poden fer, com és que ells els hi fa?" Suposo que els fills d'aquell pare tampoc ho van acabar d'entendre...


Fins a la propera, cuideu-vos.

Sabeu què...?

-Sabeu què?

- Què, carinyo?

- M'agradaria tornar a ser com en aquesta foto (agafant la seva foto de la tauleta de nit on sortim el meu marit i jo fent-li un petó a cada galta)

- I això?

- Doncs perquè us podia tenir a tots dos per mi.


BOOM!


Ho va treure així, sense previs, tot d'una, a les 21:37h de la nit, on el que anhelo en aquelles hores és el meu descans merescut. Però aquella nit la dutxa, el sofà i la sèrie haurien d'esperar... teníem l'expressió d'un sentiment important per atendre.

Què vam fer?

☑️1r. Validar aquell sentiment (és veritat bonica, quan eres tu sola ens era més fàcil poder estar només per tu, és lògic que ho trobis a faltar)

☑️2n. Felicitar-la per haver-ho expressat oralment. (Gràcies per dir-nos-ho, ara sabem com et sents.)

☑️3r. Aportar-li el que necessita. (Et ve de gust ara que podem, que ens quedem tots dos a fer-te companyia avui?)

☑️4t. Buscar avantatges de ser la germana gran.


L'endemà matí es despertava fent-li un petó a la seva germana i li explicava com de contenta estava de tenir-la amb nosaltres.


Fins a la propera, cuideu-vos!

Sessions que em recorden quant m'agrada la meva feina ;)

 

Dijous passat vaig tenir una d’aquelles sessions que em recorden quant m’agrada la meva feina. Només d’obrir la pantalla per iniciar la sessió online me’n vaig adonar, aquella noia ja havia fet el “clic”, ja no necessitava el meu acompanyament.


Aquesta és una de les parts que més m’agraden i m’emocionen de la meva feina, adonar-me que l’acompanyament amb la persona ha finalitzat, com a mínim temporalment, però que el motiu pel que vam iniciar sessions, ja no és demanda ni és viscut com a problema.


És fàcil de percebre, ho veus amb un canvi d’imatge, d’actitud, de mirada, de manera d’expressar-se tan a nivell físic com verbal...la sessió flueix de forma diferent i només puc que despedir-me agraïnt-los la seva confiança. GRÀCIES!


I a vosaltres, teniu clar què és el que més us agrada de la vostra feina?

Fins a la propera, cuideu-vos!

Desconfinament. Hi ha qui...

Últimament són molts i moltes els que es reincorporen de forma presencial a la seva corresponent activitat laboral, però no tots ho estant vivint de la mateixa manera.Hi ha qui en té ganes i ho percep com un pas endavant per recuperar la normalitat tal i com la coneixíem. Es senten impacients, animats il•lusionats, motivats.

Hi ha qui ho viu amb recel i molta prudència, sense voler generar-se massa expectatives.

Hi ha qui es sent amb sentiments contradictoris, si bé té ganes d'anar a treballar i retrobar-se amb aquells a qui aprecia en el seu entorn laboral, no es sent còmode ni preparat, li costa dormir, sent un punt d'angoixa.

Hi ha qui no vol tornar, per por, per mandra, perquè aquest confinament li ha servit per veure que necessita un canvi a nivell professional.

Hi ha qui.... Sigui quin sigui el vostre sentiment, escolteu-lo, valideu-lo, accepteu-lo i respecteu-lo.

Us animeu a explicar-nos com us sentiu? Us llegeixo!


Fins la propera, cuideu-vos.

Agraïda

Fa uns dies llegia el post de l'amiga @betmasallera on parlava de l'agraïment i preguntava a què donàvem gràcies a la vida avui, perquè si ens parem a pensar, sempre hi ha situacions, experiències i persones a qui donar les gràcies diàriament. Doncs des que vaig llegir aquella pregunta, que cada dia tinc més clar que malgrat la greu crisis sanitària i econòmica que ha causat el maleït covid-19, li he d'agraïr l'oportunitat del confinament. M'explico: gràcies a Ell he pogut tenir més contacte que mai amb diverses amistats, no he hagut d'estar tan pendent del rellotge, (de fet crec q vaig sense rellotge des d fa setmanes), he rebut bonics detalls inesperats, he recuperat antics contactes, he pogut dedicar-me una mica més a l'àmbit culinari, fins i tot he elaborat el meu primer caldo! I sobretot sobretot, m'he pogut dedicar 100% a les meves peques, que no ens enganyem, hi ha hagut moments de voler-me "passar pel forro" el confinament i marxar fora de casa... però les he pogut viure com mai, sense perdre'm detall, fins a tal punt de replentajar-me algun tipus de canvi que em permeti no perdre'm massa moments ni primeres vegades. Així que a nivell personal estic agraïda a aquesta nova oportunitat que es va presentar ja fa ben bé 7 setmanes.

Fins a la propera cuideu-vos!

Nena Pla

5 de gener de 2020. Serà avui, ho sé, fa dies que ho pressento...i aleshores et sento remugar que et fa ràbia.
Somric amb tristesa, ràbia per què iaia? La mama m'ha dit que el número 5 t'agrada i tu que sempre has estat una mica reina, quina millor manera que marxar de la mà dels Reis d'Orient...m'arrufes el nas però sé que la idea t'ha agradat.

Les hores passen lentes, no hi ha notícies.

Sortim al carrer, ses majestats són a punt de desfilar, ja venen, cantem i de cop miro el teu balcó i ho veig tot tancat, segur que l'avi t'espera i aleshores enmig dels fanalets i de les mirades innocents de les meves petites, sense deixar d'aplaudir se'm neguen els ulls de llàgrimes i com diu la cançó "tots els records em porten a tu", coqueta i presumida fins l'últim dia, la que encistellava triples quan encara no comptaven 3 punts, qui no em veia mai prou morena durant els estius i que intentava fer passar el meu primer mal d'amors amb una aspirina i un vas de llet calenta a ple mes d'agost. Sempre impacient per saber què m'agradaria pel meu aniversari, sempre intentant que no em faltés de res.

Avui estic trista sí, i ploro la teva pèrdua, però dono gràcies pels anys que t'he viscut, perquè has tingut una vida plena i has pogut gaudir de veure créixer filles i fill, gendres i jove, néts i fins a dues besnétes.

- Ja passa Baltasar! Els tambors em tornen al present. Ja has marxat, respiro. Serà un privilegi poder mirar al cel cada 5 de gener i veure la teva llum a l'estrella d'orient. Descansa en pau "nena Pla", t'estimo iaia.

Sóc una d'ells...

Me n'he adonat aquestes vacances, bé, més aviat se m'ha confirmat el que ja fa mesos que em temia: Sóc una d'ells... M'he convertit en un d'aquests pares i mares que pràcticament el 95% de la seva conversa gira entorn el seu fill/a. M'heu de creure quan us dic que ha passat sense voler... però ara els entenc.
Quan tens fills, tot el teu món canvia, ( i és una expressió completament literal), per això sí que s'haurien de fer despedides!!!!
Anys enrere anar a la platja era senzill: bikini, crema solar, tovallola, ulleres de sol i potser un barret mono si t'hi pensaves passar molta estona. Fins i tot us diré que en ocasions hi anava sense bossa!!!! Això a dia d'avui és totalment impensable, et veus amb la responsabilitat de portar parasol, una bossa que pesa lo seu, plena de material previsor, joguines, pala, galleda... i si el teu fill/ a no suporta la sorra, la cosa es complica i suma-hi una piscineta imflable.
El mateix per anar de restaurant. Abans reservaves, o no, i en funció de l'hora que tenies gana, anaves a menjar. Ara, per intentar conciliar horaris, organitzes un pla estratègic digne d'institució secreta i tot i així no ho encertes,  sorgint algun imprevist.
Totes aquestes anècdotes et fan pensar que algo no fas bé, hi ha quelcom que se t'escapa, pel que decideixes comentar-ho a amics que es troben en la mateixa situació que tu. És just AQUÍ on comença la transformació. T'adones que no estàs sol, que n'hi ha molts més com tu i et sembla que no pot ser, pel que t'invadeix una necessitat imperiosa de compartir més i més experiències fins que les trobades socials passen a convertir-se en teràpies de grup. És bonic i esperençador quan coincideixes amb pares que ja fa temps van rebre l'alta i amb un somriure o mirada còmplice t'asseguren que l'estiu vinent no aniràs tan carregat i que tot això passa ràpid.
Pel que fa al grupet de nois i noies menors de 25 anys, amb cara de ressaca, ubicats uns centímetres més amunt de les nostres tovalloles que ens mireu pensant "nosaltres tindrem més temes de conversa", CUIDAOOOOO  jo també pensava així i en canvi avui, amb molt orgull i sense cap mena de complexe us saludo dient "Hola, sóc mare i parlo molt de la meva filla".

Fins a la propera cuideu-vos!

Tu, jo i en Jimmy!

Avui tinc un molt bon motiu per somriure...és el teu aniversari! Els dos sabem que no és un anviersari qualsevol...entre d'altres coses perquè avui estrenes desena...Benvingut als 30!

Els records d'aquell 10 de maig del '86 són escassos i borrosos...però el que no oblidaré és com arribava a la clínica amb tota l'emoció d'una nena de dos i mig, nerviosa per conèixer aquell a qui li havien dit seria el seu germanet i podria jugar amb ell...però no tot va ser així de senzill en el primer contacte, oi germanet? En comptes de trobar-me un nen de la meva alçada i aproximadament de la meva edat, vaig trobar-me un bebè amb molt cabell que només dormia, plorava i estava sobre la meva mare!!!! L'impacte fou tal, que per recuperar-me de l'ensurt vaig haver de menjar-me jo el berenar de la mama...
Mica en mica vas anar creixent i si ara miro enrere m'adono de tot el que he après gràcies a tu: ja tinc clar que el cotó fluix només pot ser blanc; que si hagués anat per perruquera, m'hagués equivocat de professió; que millor que jugui a bàsquet en comptes d'esquiar, que puc arribar a desquiciar si en una discussió em poso a "parlar" en anglès; que tot el tema artístic és millor que te'l delegui a tu, que si hem d'anar a buscar l'autobús millor que comencis a passar tu primer...

Avui no només celebro els teus 30 anys, avui celebro que formem un bon equip, que ets un germà deu, un amic fidel i un bon confident.

No tinc cap dubte que aquesta dècada que inicies estarà plena d'èxits personals, professionals i familiars. Tinc el pressentiment que se't cumpliran molts dels objectius que t'has marcat darrerement i em fa il·lusió saber que estaré al teu costat per celebrar-los amb tu.

PER MOLTS ANYS JORDI,

PD: En Jimmy tb et felicita! ;)

Va per tu, GIBRAT!

Després d'una intensa i llarga setmana...finalment ahir quan el sol es va pondre, la lluna et va venir a buscar i la teva llum ara brilla al costat de les estrelles. Porto dies pensant què dir-te, com despedir-me i finalment he decidit expressar simplement el que sento.
Com tu mateix vas dir en la nostra última conversa, no en coneixerem cap altre com tu i no hi podria estar més d'acord. Només tu podies tirar pa de punta a punta de la taula enmig d'un restaurant, tirar-te sobre el capó del cotxe d'en Marc com a mode de salutació quan no feia ni dos mesos que sortíem, inventar-te noms per referir-te a gent propera, deixar comentaris originals al facebook, fer-te entendre arreu del món amb la barretina catalana sense necessitat de parlar altres idiomes, despertar-nos d'una migdiada picant paelles, fer flipar a la Clàudia amb un rellotge de pulsera i un de paret, i així podria continuar amb moltes més anècdotes.
Em reconforta saber que has tingut una vida plena, que has viscut bé fins l'últim moment, sense perdre el bon humor i malgrat no et pugui tornar a veure, a abraçar, a fer algun petó o a riure amb tu, tinc el cor i el cap ple de bons records que permeten que em senti connectada a tu siguis on siguis. És amb això amb el que em quedo.
Un plaer ser la teva néta. Descansa en pau. T'ESTIMO GIBRAT.

No només existeixis, VIU!

A poques hores per finalitzar el 2015 m'adono que, a diferència d'anys anteriors, aquest em reca que s'acabi...potser és senyal que ha estat un bon any i que en tindré un bon record. Per tant, tal com ha observat el meu home, no perquè acabi l'any significa que tot lo bo que hem viscut marxi amb ell, sinó que a partir de demà continuarem ampliant els bons moments viscuts fins ara i aprendrem de tot el que ens depari.
Així que ja només em queda que desitjar-vos a tots i totes un feliç 2016, ple d'alegries, salut, feina, amor i il·lusions, sobretot no deixeu de perseguir els vostres desitjos i com diuen els de Noche de Soñadores: 
No només miris, observa
No només traguis, saboreja
No només dormis, somnia
No només pensis, sent
No només existeixis, VIU!

Fins a la propera, cuideu-vos!

Per molts anys princesa!

Avui la Clàudia fa un any!!!

Ha estat un any molt intens emocionalment, ple d'alegries, pors, inseguretats, amor, dubtes, estrès, cansament, nous descobriments, aprenentatges diaris, una adaptació constant. Sembla estrany com una personeta tan petita et pot fer sentir d'aquesta manera i ensenyar-te tantes coses.

Evidentment no tot han estat flors i violes, per a nosaltres els primers mesos van ser "durillos", mica en mica, hem anat agafant el ritme i ara crec que puc dir en nom dels dos que realment disfrutem de la paternitat i maternitat.

Aprofito per agraïr sobretot a les iaies, l'ajuda rebuda, realment amb elles ha estat tot molt més fàcil.

Vull aprofitar també per felicitar a tots aquells papes i mames que han vingut a consulta i han aconseguit dur a terme el que els deia jo a nivell teòric, perquè realment a la vida pràctica no sempre és fàcil aplicar les teories...

Finalment m'adreço a tu, princesa, gràcies per aquests 365 dies, PER MOLTS ANYS CLAUDIETA!!!

i a vosaltres....fins la propera, cuideu-vos!

Box nº3

Fa unes setmanes em vaig quedar clavada d'esquena. És el meu punt feble, ara feia temps que no em passava però aquell diumenge, de la manera més tonta, la musculatura va dir prou. Tant va ser així, que a la mateixa tarda me n'anava a urgències perquè em donguessin algun calmant pel dolor. Per sí sol l'ambient d'urgències no és massa càlid que diguem, però la decoració freda i austera tampoc ajuda a sentir-te més acollida...vaig pensar que tenia sort perquè a la sala d'espera només hi havia una noia i de seguida em van cridar. Un cop dins, em van posar al box nº 3, es sentia el plor desconsolat d'un nen de 2-3 anys a qui no li feia gens ni mica de gràcia que li miressin el coll i el palpessin per escoltar-lo. També es sentia la respiració lenta i mig ofegada d'un senyor gran. Vaig intentar endinsar-me en pensaments agradables, per desconnectar d'aquell plor i aquella respiració. Al ser adulta no podia passar amb cap acompanyant, així que després d'una espera que per mi va ser eterna, per fi va entrar la doctora. La seva cara era de pocs amics, què et passa, em va etzivar de manera totalment seca.
-Aquest matí m'he quedat clavada de l'esquena, vaig dir dèbilment
-És una contractura doncs.
-Sí...però em fa molt mal, m'he près ibuprofeno i m'he posat escalfor però pràcticament no em puc posar dreta...
-És el que tenen les contractures, un ibuprofeno no et farà res.
Aleshores ja la vaig contestar amb la mateixa hostilitat - Ja ho sé, per això he vingut.
Em va examinar l'esquena i va fer-me les quatre preguntes de rigor, això sí, deixant-me clar que no m'expressava amb vocabulari prou tècnic. Va creure oportú fer-me una radiografia i quasi tres quarts d'hora més tard i amb una punxada al cul, em va venir amb la recepta mèdica. Realment deuria estar molt enfeinada perquè en comptes de respondre'm a un dubte sobre la medicació em va dir que m'ho llegís que estava tot per escrit. Al sortir i veure en Marc que em somreia em vaig posar a plorar com el nen del box del costat.

És veritat que estava més tova que de costum i si ho voleu també més susceptible, però no és la primera vegada que em sento mal atesa en l'àmbit mèdic. Cert, per sort no hi he hagut d'anar per res greu, però per això no em mereixo un tracte agradable? No sé si se'n fan o no però realment crec que als professionals que treballen amb persones, haurien de rebre periòdicament cursets sobre empatia, habilitats socials i comunicatives. Els pacients els ho agraïríem.

Fins la propera, cuideu-vos